Decisions progressistes

A l'Estat Espanyol s'han pres avui tres grans decisions progressistes. En primer terme, s'ha decidit continuar amb la central nuclear de Garoña oberta, incomplint així la promesa electoral de Zapatero durant la passada campanya electoral. Aquest fet m'ha fet recordar aquells adhesius que proliferaven als cotxes de la meva infantesa i que deien "Nuclear? No gràcies!". El 2 cavalls amb un adhesiu d'aquest tipus era tot un clàssic. Uns records d'infantesa que també mesclen el crit de guerra "Otan no, bases fuera" amb la imatge de Felipe González suplicant el "sí" de la ciutadania una vegada convocat un referéndum sobre l'entrada d'España a l'organització militarista. La segona decisió progressista d'avui ha estat cessar al director del CNI, un civil, i nomenar en el seu lloc a un militar. Feia gairebé 9 anys que un militar no dirigia l'espionatge espanyol. Tot plegat m'ha fet recordar la frase de Grouxo Marx que deia que el terme "intel·ligència militar" es componia de dues paraules incompatibles. Per últim, la darrera decisió progressista ha estat la del fiscal general de l'Estat, Cándido Pumpido, alt càrrec nomenat pel Govern Zapatero, que ha decidit donar l'ordre als seus fiscals subordinats mallorquins de què deixin d'investigar a l'ex-president Matas, tot i haver-hi, pel que informa la premsa, de cada cop informes policials més preocupants sobre el patrimoni de l'ex-president. Els progressistes podem estar d'enhorabona, per tot plegat, en el dia d'avui, i donar les gràcies, una vegada més, a la bona tasca del govern "progressista" de l'Estat.

Els hotelers, en peu de guerra

Els hotelers de la Platja de Palma han tret la destral de guerra. S'han torbat molt trob. Diuen que estan en contra del tramvia en primera línia, en contra de que s'expropiïn els establiments hotelers obsolets i de què es disminueixin el número de places de baixa qualitat. Tot això em fa recordar la dura batalla que va plantar tot el sector hoteler contra el primer govern d'esquerra que va tenir el País i, en especial, encontra el primer Conseller de Turisme que no havien nomenat ells, Celestí Alomar. Em supòs que de cara a 2011 intentaran escalfar l'ambient al màxim i començar una campanya d'atac als governs progressistes com feren en el seu moment a les eleccions autonòmiques de 2003. Es parla sovint del poder de mobilització i pressió dels sindicats, però la gent es tendeix a oblidar del paper que desenvolupen els lobbys empresarials. Així, fou paradigma històric de colpisme empresarial el conjunt de vagues patronals que dugueren a terme els empresaris xilens contra el govern d'unitat popular de Salvador Allende. Foren ells, escalfant l'ambient, els que posaren l'estora vermella per a què arribés fins al palau presidencial l'assassí Augusto Pinochet. Els servidors de la cosa pública hem de saber a quins interessos servim, els generals, i, si bé hem de dialogar sempre amb tothom, hem de fer prevaldre l'interés general per damunt del particular de col·lectius concrets. La Badia de Palma necessita un tramvia, que passi per primera línia, i que es converteixi, per si mateix, en un atractiu turístic. Els turistes que agafin el tramvia a l'aeroport han d'anar, el màxim possible, per vorera de mar, i no per una tercera línia en la qual contemplin blocs de ciment dels anys seixanta. I en quant a les places hoteleres, estam en una cruïlla històrica en la qual la Badia de Palma o es reconverteix, apostant per la qualitat, o camina cap a convertir-se en una destinació de tercer nivell. Només des de la qualitat hotelera podem aconseguir turisme de qualitat, i la planta hotelera de la Badia necessita mà de metge. S'ha d'esponjar el terreny, s'han de crear grans espais públics verds, i, sobretot, s'han d'augmentar el número d'estrelles dels establiments hotelers. I això s'ha d'impulsar, sí o sí , des de els poders públics.

El català no fa por

Aquest cap de setmana han començat les oposicions d'infermeria. Sembla que la "temuda" exigència de coneixements de llengua catalana, que ens havia de deixar sense metges ni infermers que volguessin fer feina al País, no ha tingut cap efecte i s'han presentat més aspirants que mai. Han estat gairebé 2.800 opositors que aspiren a places de infermer i comare. Tot plegat constata, una vegada més, el ridícul que fan alguns quan surten al carrer en contra de la nostra llengua. Aquells que estan en contra del català no ho fan per "intentar salvar" a qui no el coneix d'haver-ho d'aprendre, sinó que ho fan amb la clara intenció de, amb una excusa protectora de les llibertats individuals, intentar exterminar una llengua que consideren inculta i provinciana. Els professionals de la medicina, provenguin d'on provenguin, després d'anys de carrera universitària, de llegir i fer trobades científiques en anglès, no tenen cap problema, i es veu a les oposicions, en aprendre una llengua romànica com el català. El problema són aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per contribuir a l'aniquilació lingüística i diuen als professionals de prestigi, obertament i darrera pancartes, que no perdin el temps en aprendre un patois de pagesos.

16 de juny, doctor

El dia 16 de juny de 2009, vaig poder assolir, després de molts d'entrebancs, el títol de doctor. Els entrebancs, com la majoria dels meus amics saben, no han estat acadèmics, sinó d'un altre sentit. Sort que encara queden a la UIB persones valentes que s'han banyat per jo, fora aspirar a treure res més que problemes a canvi, m'han donat suport, i he pogut assolir finalment el títol de doctor. Supòs que per tots aquells que denigraren el meu treball i intentaren de totes les formes possibles que no arribàs a obtenir el màxim grau acadèmic es senten fracassats. Han estat anys durs, allà a on m'he sentit molt decepcionat per persones que vaig arribar a apreciar molt en el seu moment i per les quals m'havia deixat l'esquena fent-los favors. El temps, no obstant, posa a cadascú al seu lloc.

He d'agrair enormement al meu director de tesi, Gregorio Robles, que apostés per jo, cosa que ha permés assolir el grau de doctor. Els records de l'acte de defensa són bons, amb les crítiques habituals, i també elogis; un dels quals, que me va agradar especialment, fou quan em digueren que la meva manera d'escriure i exposar les idees els recordava molt l'obra de Marx. Sempre és un elogi que et comparin, baldament sigui de forma llunyana, amb el mestre del Capital. Ara ja he passat una pàgina de la meva vida, i intentaré gaudir-ho al màxim, sense renunciar a la investigació i a lluitar per a què casos com el meu no es repeteixin a la nostra estimada Universitat.

Eleccions europees 2009 (II)

Analitzant amb detall les dades electorals al conjunt de l'Estat em crida l'atenció el resultat a Euskadi. Així, hi ha una dada molt significativa: Iniciativa Internacionalista, formació legalitzada a darrera hora pel Tribunal Constitucional en contra d'una sentència de la Sala Especial creada ad hoc al Tribunal Suprem, ha obtingut gairebé els mateixos resultats que el PP a Euskadi. El PP ha obtingut 115.911 vots front a 115.281 de Iniciativa Internacionalista. Tot plegat dóna molt que pensar ja que s'ha produït no fa gaire un canvi de govern al País Basc i està governant el PSOE en minoria després d'un acord de govern amb el PP. El PNV ha tingut una davallada molt important de vots, 207.040 (2009) front a 249.143 (2004). El nacionalisme conservador basc ha perdut més de 40.000 vots pel camí. S'ha de dir que UPD a Euskadi ha tret uns resultats testimonials amb només 10.818 vots. Pel contrari, UPD s'ha convertir en la tercera força a la Comunitat de Madrid, amb 155.696 vots, gairebé 50.000 vots més que Esquerra Unida. Un Madrid allà a on el PP supera el milió de vots i en treu més de 300.000 al PSOE. Des de la victòria de Simancas (derrocada pel transfuguisme i la corrupció) el PSOE va de mal en pitjor.

Eleccions europees 2009

El PP perd 9.396 vots a Balears, el PSOE, més o manco es manté, EU puja 553 vots després d'una greu crisi del seu referent estatal, el PSM no s'ha pogut presentar, ERC+Entesa treuen 7641 vots (ERC en solitari, i presentant-se el PSM a la contesa, n'havia tret 7.498 fa 5 anys). UM ha tret 1615 vots més que fa 5 anys, tot i l'espectacle que dóna a diari amb la seva crisi interna. Iniciativa Internacionalista ha obtingut 1.562 vots. Ara ve el temps de reflexionar sobre tot plegat. El PP continua amb la tendència a la baixa que el ve caracteritzant a les Illes. El PSOE es manté i això és positiu pel progressisme del País. El PP, presentant a la seva presidenta (i no un desconegut "cunero" com López Isturiz) ha perdut quasi 10.000 vots. El fracàs ha estat gros. Ah, i els peperos han enviat a IB3 a Juan Ramón Bauzá, que, en perfecte castellà, comentava la jugada. Ell és el futur del PP me supòs, i que consti ara ja que el seu pèl engominat, el seu tarannà i la seva diglòssia me recorden molt a Carlos Delgado. UM ha crescut, tot i les seves crisis, i demostra que té un electoral molt "disciplinat" i "organitzat" passi el que passi. L'estratègia d'excloure al PSM i vetar-lo s'ha demostrat com un error ja que els quasi 10.000 vots del PSM han desaparegut, i ERC conjuntament amb Entesa ha tret únicament quasi dos-cents vots més que ERC en solitari fa 5 anys (7.641 vots ara front a 7.498 l'any 2004). Esquerra Unida s'ha mantingut i ha pujat una mica, dada positiva si veim tot el que ha passat en el seu referent estatal durant els darrers anys i, en especial, mesos. És molt positiu, i quasi miraculós, que IU-IC mantengui els dos eurodiputats, cosa que demostra que, si no empitjoren les coses, IU ha tocat fons i manté una quota d'electorat fidel. El nacionalisme espanyol radical d'UPD ha obtingut un eurodiputat, però no ha pogut superar a IU com a tercera força de l'Estat. Ah, i els valencians han premiat a la corrupció i el PP ha arrassat obtinguent uns resultats històrics, la imatge de Rita Barberá emesa per Canal 9 cridant "bye bye ZP", pegant bots, i diguent que "se prepare quien vuelva a atacar a Valencia" (assimilant, d'aquesta forma, a Camps i al PP amb tot el País Valencià i tots el valencians), la recordaré molt de temps.

En resum, i en clau autonòmica, sóc relativament optimista de cara a 2011. La base es fer fórmules unitàries de cara a autonòmiques i municipals (BLOC i Eivissa pel Canvi són imprescindibles per mantenir el governs), que el PSOE no pateixi cap debacle i que UM continuï amb una direcció política propícia a fer governs progressistes.

L'espanyolisme surt al carrer

El nacionalisme espanyol ha sortit als carrers de Palma avui horabaixa en manifestació. No hi ha faltat ningú, fins i tot han vengut batles espanyolistes d'Euskadi que no havien estat mai a Mallorca i els líders del partits ultra espanyolistes UPD i Ciudadanos, sense que hi faltàs, com no, els líders polític del PP. A més, s'hi ha afegit, de forma vergonyosa al meu parer, el sindicat USO. El motiu de la manifestació és una suposada "imposición del catalán". La imposición es deu, segons ells, a què hi ha un decret de mínims de català que determina que els centres escolars d'educació obligatòria hagin de donar el 50% de les classes en català. Això és una imposició pels espanyolistes. No és una imposició, en canvi, que haguem de soportar els catalanoparlants viure en una societat en que la nostra llengua i cultura està relegada a un recó. Així, per exemple, quan vaig a comprar la premsa local, només puc comprar un diari en català d'entre tota l'oferta possible. O quan vaig al cinema, que no puc veure en tot l'any cap pel·lícula en català (llevat de qualque infantil per Nadal). O quan amoll la televisió, que veig com l'Estat ha donat 4 o 5 canals de TDT a cadenes que emeten tot lo dia en anglès o teletiendas i, en canvi, quasi no tenc oferta en català. O quan veig que els meus representants polítics tenen prohibit parlar en català a les Corts Generals i a la resta de poders estatals. Tot això, pels espanyolistes, no són imposicions. Clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mira. I ells veuen les coses des de la perspectiva dels conqueridors, des de el poder que els dona tenir un Estat, amb la seva hisenda, exèrcit, lleis i policies, al darrera donant-los costat. No ens queda d'altre als pobres indígenes que resistir, sent conscients de qui som, i vegent qui tenim davant. Esper que, com a mínim, aquest tipus d'actes serveixin per mobilitzar la nostra gent en la defensa de la llengua dels nostres padrins davant dels successius intents d'aniquilació.